Norman Rockwell

Hola família,

Escric aquesta nova entrada en català perquè l’altre dia responent un mail a un ex-company van saltar les alarmes en adonar-me que tenia dubtes amb moltes coses el·lementals en quant a ortografia i gramàtica catalana es refereix, així que he decidit que durant un temps utilitzaré el català per explicar-vos com ens va la vida per terres nord-americanes. Per cert, sé que moltes de les persones que em llegeixen poden corregir-me, així que no ho dubteu, que no m’ho prendré malament, “ans” al contrari.

Ahir vam anar a visitar una exposició sobre l’artista Norman Rockwell, il·lustrador i cartellista nord-americà que ha passat a la història com un cronista de la histria del segle XX dels EE.UU. L’exposició ens va encantar, i només volia compartir amb vosaltres algunes de les coses que vaig aprendre sobre aquest artista, per mi un nou descobriment, així com algunes de les obres que més ens van agradar.

Norman Rockwell va treballar durant quasi tota la seva vida per a la revista mensual The Saturday evening Post, des d’abans de la 1a Guerra Mundial fins als anys seixanta del segle XX. La seva temàtica gira entorn de la vida quotidiana nord-americana, els anuncis publicitaris de l’època i la il·lustració de temes que es tractaven per escrit a la revista anteriorment mencionada. Tot sempre tractat amb clau d’humor.

                L’exposició començava amb un quadre titulat “Triple auto-retrat”. En aquest quadre, molt original, l’artista honora els grans auto-retratistes de la història de l’art, posant al cantó superior dret rèpliques dels auto-retrats fets per Dürer, Rembrandt, Picasso i Van Gogh. Es tractava d’un pintor molt humil, i aquesta obra va sorgir per imperatius de la revista, però ell no era amant de fer-se auto-retrats, i tot això es pot apreciar en la solució final que va decidir per composar aquest quadre.

                Uns altres quadres que ens van cridar l’atenció són els següents:

· Girl at mirror. En aquest meravellós quadre Rockwell ens mostra una noia que s’està fent “adulta” i que sent una barreja de curiositat i de vergonya pels canvis que està patint el seu cos i la seva ment. Podem veure aquest contrast de sentiments en la seva expressió facial davant el mirall, i com sembla que li interessen més les revistes amb vides de dones famoses adultes que la nina, la qual apareix al quadre tirada al terra:

· Going and coming. En aquest quadre es pot apreciar l’estil inconfundible de Rockwell, amb una qualitat de dibuix i una facilitat per captar els sentiments en els rostres humans molt potent:

· Discovery. En aquest quadre Rockewell torna a captar el sentiment de sorpresa d’un nen en descubrir al calaix una disfressa de Santa Claus. Una mostra del pas de l’infantesa a la maduresa, i dels descobriments que tothom hem patit en recórrer aquest camí:

· First love. Com podeu comprovar, Rockwell era un amant de representar figures infantils, tot i que també es decantava pels ancians. Ell deia que ni els nens ni els ancians estan imbuïts del sentiment de vergonya i de voler quedar bé davant d’una càmera, i això per ell era més pur per l’art. Rockwell sempre treballava a partir de fotografies:

· School Fight. Aquí veiem una noia esperant a la porta del “Principal” perquè sembla ser que té un ull blau, i l’espera la reprimenda:

· Thanksgiving. Típica portada del “Post”, amb la seva il·lustració. A l’exposició hi havia un total de 323 portades, el total que va fer per a la revista. En aquesta aporta la seva visió personal sobre la festa més típica dels nord-americans, Acció de Gràcies: 

· Retrat de John F. Kennedy. Fet als anys seixanta, durant la batalla per la presidència del país protagonitzada per JFK i Richard Nixon. Rockwell va dotar al candidat d’una aureola de serietat i responsabilitat, deixant de banda la seva joventut: 

              

 Als anys seixanta Rockwell va canviar la revista The Saturday Evening Post per Look, degut a una prohibició que hi havia a la primera segons la qual no es podien representar persones de raça negra si no era en una situació de servitud (criats, cambrers, treballadors als hogars…). Rockwell va canviar el seu estil de felicitat i comicitat, per un altre més reinvindicatiu i de protesta social, i a la revista Look va fer obres com la següent:

Podem apreciar el primer dia de col·legi d’una nena afro-americana de 6 anys, custodiada per la policia en un barri envoltada de famílies blanques i racistes. Es pot veure el sense sentit d’un tomàquet llençat per algún, perdoneu l’adjectiu, “desgraciat” contra la nena. Tot plegat és com un cop de puny a la consciència dels nord-americans, a la seva intolerància i crueltat contra la lluita pels drets civils que en aquells moments estaven protagonitzant persones com el pastor Luther King i companyia.

                Al final de la seva vida, Rockwell va fer la que, segurament per a ell, va ser la seva obra mestra, afectat per uns assassinats que hi van haver a l’estat de Mississippi contra tres activistes pro-igualtat entre negres i blancs (els que haguéu vist la pel·lícula “Arde Mississippi” us sonarà aquest episodi), formaven part del que ha passat a la història com a “Freedom Riders”, i el que feien era anar en autobusos barrejats negres i blancs cap a estats del sud per protestar contra la segregació als mitjans de transport. Les víctimes foren dos blancs (Andrew Goodman i Mickey Schwerner) i un negre (James Chaney). Els assassinats van ser a càrrec de l’organització Ku Klux Klan, i van provocar una onada d’oposició contra ells a partir d’aquests fets (ja que, encara que us sorprengui, els membres del KKK eren tractats com autèntics herois anteriroment pels seus conciutadans). Aquest és el quadre, titulat Murder in Mississippi:

Bé companys, no us canso més. Només, com us he dit abans, volia practicar una mica català escrit, per por a que se m’oblidi, i compartir amb vosaltres un nou gran descobriment, en senyor Norman Rockwell:

Fins aviat,

Paco